Objectius i justificació del projecte
L’objectiu d’aquest projecte és estudiar les traduccions del català de la Commedia de Dante des del punt de vista lexicogràfic per comprendre’n millor el procés de traducció i la posició que ocupen en el context històric, cultural i literari en què es van produir.
En català hi ha set traduccions de la Divina Comèdia completes o gairebé completes, que pertanyen a moments culturals i literaris diferents:
1 . Andreu Febrer i Cardona (1429). Traducció completa, en vers.
2. Antoni Bulbena i Tossell (1908). Traducció completa, en prosa.
3. Antoni d’Espona i Nuix (c. 1915). Traducció completa, pero només se’n conserva el Paradís sencer i parts del Purgatori; en vers.
4. Narcís Verdaguer i Callís (1921). Traducció completa de l’Infern i del Purgatori, en vers.
5. Llorenç de Balanzó i Pons (1923-1924). Traducció completa, versió prosa i versió en vers.
6. Josep M. de Sagarra i de Castellarnau (1955). Traducció completa, en vers.
7. Joan Francesc Mira i Casterà (2000). Traducció completa, en vers.
En general, aquestes traduccions han estat poc estudiades i no han rebut tota l’atenció que es mereixen en l’àmbit acadèmic. Els últims anys, però, a les universitats catalanes ha crescut l’interès per Dante i s’han dut a terme estudis en profunditat de traduccions concretes, que permeten conèixer la recepció literària que cada període cultural ha fet del gran poeta florentí (vegeu Cunill 2019 i, sobretot, Parera 2018). Amb aquest projecte pretenem donar continuïtat a aquesta línia de recerca, incloent-hi les traduccions del primer quart del segle xx, que són pràcticament desconegudes tant en els àmbits de la història de la literatura com de la història de la traducció.
Amb el focus posat en l’estudi del lèxic, farem una anàlisi comparativa de les traduccions en el seu context literari. Així, creiem que la nostra recerca serà una aportació important per a la història literària i cultural, per a la història de la llengua i, especialment, per a la història de la traducció literària catalana.
Descripció
A la introducció a la seva traducció, Mira (2000: 8-9) afirma que “els versos dantians són infinitament més elàstics que els meus, en prosòdia en llibertat morfològica. Però Dante no era servidor de la llengua: se’n servia al seu gust i, si calia, la inventava, cosa que va resultar el més o alt dels serveis”. Aquesta llibertat morfològica es concreta en la creació de paraules noves, algunes de les quals s’han estabilitzat en italià ara formen part del seu cabal lèxic.
La llibertat morfològica de Dante és sens dubte un ajut en la confecció de l’estructura mètrica versificatòria de les terzine, però també —i sobretot— li permet vehicular determinats significats que aporten les creacions formades per derivació o composició (Dardano 1978, Manni 2015). Tot aquest joc lingüístic ja apuntat Horaci i el mateix Dante “la fabbrica delle parole è e restera sempre aperta, fino a che il Sole risplenderà sulle sciagure umane” (De Mauro 2006: 31) es trasllada al català de maneres diferents. D’entrada, el català i l’italià comparteixen un sistema afixal anàleg i, per tant, la probabilitat de recórrer al mateix procés de formació és alta. Tanmateix, la (re)construcció del text en català fa que els traductors optin per altres solucions segons el context del vers, la rima, etc. A més de les constriccions mètriques i versificatòries imposades per l’estructura formal de cada traducció, la tria lèxica dels traductors també la determinen aspectes literaris i culturals del context històric.
Metodologia
Per a l’anàlisi de la creativitat lèxica, en primer lloc hem constituït un corpus de 59 paraules creades per Dante, a partir del Vocabolario dantesco, publicat per l’Accademia della Crusca i l’Istituto del CNR Opera del Vocabolario Italiano (2014-2019) [última actualització 2021], que constitueix un instrument fiable per estudiar de manera aprofundida el lèxic de Dante. Aquest vocabulari, construït de manera rigorosa i sistemàtica, proporciona les dades necessàries per a estudis ulteriors, ja que recull a cada entrada la categoria gramatical, la definició, la marca d’ús (si escau) i informacions metalingüístiques (si escau), així com dades de freqüència i la localització dins la Comèdia amb el context (amb indicació de la part, el cant i el vers). La mostra escollida, tot i que és inferior al que ens havíem proposat en un moment, constitueix una mostra diversificada i representativa quant a recursos de formació de paraules.
Així mateix, cada fitxa que hem dissenyat s’ha completat amb les propostes de les set traduccions al català; per a aquesta tasca cal tenir en compte que per a les versions més antigues (Bulbena, Espona, Verdaguer i Balanzó) no es disposa de cap reimpressió (la d’Espona és inèdita) i s’han d’anar a consultar a les biblioteques i arxius que en tenen un exemplar (Biblioteca de Catalunya, Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, Arxiu Episcopal de Vic).
D’altra banda, hem comprovat si les solucions ofertes han tingut incidència en la llengua literària —si han tingut ús entre els escriptors del període concret de la traducció i posteriors— i general —si s’han estabilitzat en la llengua i han entrat a formar part dels repertoris lexicogràfics de referència (DIEC2, GDLC, DCVB) o bé són productes literaris restringits a l’obra de Dante—. D’aquesta manera, preveiem aportar novetats rellevants tant a la història de la literatura com a la història de la llengua.
Dantíssims 